En els últims anys els debats sobre el procés independentista a Catalunya i Euskadi i
recentment el cas d'Escòcia, han posat sobre la taula la reivindicació del "Dret a Decidir" terme no explicat prou i que és objecte de confusió.
A continuació reproduïm un interessant article publicat per Hi ha Justícia? i altres referències jurídiques que poden ser d'interès.
Més informació a HJ: http://hayderecho.com/2015/10/09/el-derecho-a-decidir-un-breve-analisis-comparado/
A continuació reproduïm un interessant article publicat per Hi ha Justícia? i altres referències jurídiques que poden ser d'interès.
Secessions a la carta.
El cas del Quebec
Sembla que és evident l'increment del desig secessionista a Catalunya i País basc, que també troba cada vegada més acollida a la resta d'Espanya, on molts pensen amb bones raons si val la pena seguir junts amb els que no volen, o exigeixen unes condicions i de privilegi per a això.
És cert que aquest "secessionisme espanyol" en una creixent opinió pública és alguna cosa encara absolutament tabú a la nostra classe política nacional. Però no per fer com que no existeixen els problemes aquests desapareixen. De fet, el seu maldestre tractament del problema territorial durant les últimes dècades, que ja vam comentar en aquest post està en la base d'aquest exponencial creixement del secessionisme, i ha contribuït de manera notable a la nostra gravíssima crisi econòmica amb la hipertròfia autonòmica generada.
Amb tot, els principals perjudicats han estat, segueixen sent, i ho seran encara més si la deriva continua, els habitants no secessionistes d'aquests territoris, les opinions i sentiments han estat, de forma més o menys subtil, reprimits, rebaixats a " incorrectes ", o fins i tot en el cas basc perseguits amb violència.
Crec que a Espanya aquest problema s'ha abordat en general en una forma molt dogmàtica per ambdues parts, tant nacionalistes com unionistes. Si els nacionalistes desplegaven l'estendard de la seva autoproclamat com intocable "dret a decidir", del seu "identitat com a poble", i del seu correlatiu dret de, els unionistes massa vegades han contestat de forma tosca, simplement al·legant el principi constitucional d'indissoluble unitat , i la corresponent il·legalitat de tals pretensions. La Constitució, per tant, s'ha volgut utilitzar com a argument i com obstacle, com si fos un mur intocable, quan no és aquesta la seva funció. Les lleis, constitucions incloses, no són sinó un mer instrument de regulació de la convivència. I, per tant, han de ser tan flexibles i adaptables com els problemes que sorgeixin, canviants al llarg de la Història, ho vagin exigint.
Una ullada a altres experiències de tractaments de problemes territorials en el món pot donar-nos lliçons de com abordar-los políticament i jurídicament d'una altra manera perquè no es vagin podrint amb el perill d'arribar a ser explosius. Davant nostre "estil dogmàtic", a mi, particularment, m'agrada molt més l'enfocament pragmàtic anglosaxó. El cas canadenc del Quebec és, en aquest sentit, paradigmàtic.
La província canadenca del Quebec és l'única de majoria francòfona en un país majoritàriament anglòfon. I aquesta població de parla francesa s'ha sentit tradicionalment discriminada respecte de la majoria. En els anys seixanta sorgeix un fort moviment nacionalista, agrupat entorn del Partit Quebecois, que no amaga el seu desig de convocar un referèndum per a la secessió pacífica de la província. Aquest partit arriba al poder provincial en 1976 i en 1980 organitza un primer referèndum en el qual se sol·licita als ciutadans quebequesos autorització per negociar, no una independència pura, sinó una fórmula més ambigua de sobirania-associació. I és que el mateix que passa aquí ia Escòcia, al final els secessionistes no ho són tant. La proposta, però, va ser rebutjada per gairebé el 60% dels votants.
Però el mateix partit, de nou al poder després d'uns anys, convoca un nou referèndum el 1995, en el qual també plantejava una altra fórmula de sobirania, però de la manera complicada i difusa que es pot veure aquí. Encara que també el vot va ser negatiu, aquesta vegada ho va ser per un escassíssim marge de dècimes. El futur, per tant, semblava llavors bastant fosc per als partidaris d'un Canadà unit, davant l'eventualitat d'un futur tercer referèndum.
El Govern Federal canadenc va decidir llavors acudir a consulta al Tribunal Suprem, que en aquest país, com en moltes altres democràcies madures, té funcions d'interpretació de la Constitució sense necessitat d'un tribunal constitucionals diferenciat. La sol·licitud es referia al fet que el TS aclarís tant les condicions d'un possible tercer referèndum com les d'un eventual procés de secessió. I TS va emetre el seu famós dictamen de 1998, que pot resumir-se en els següents punts:
-recull La doctrina internacional clàssica respecte al dret d'autodeterminació, que legitima una declaració unilateral d'independència en casos perfectament taxats, allunyats tots ells del quebequès (i, podem afegir, de les nostres pròpies regions). Atributs particulars d'un grup de ciutadans, com la llengua, la cultura o la religió, no atribueixen un dret unilateral a la secessió en un Estat democràtic.
-No Obstant, per aplicació dels principis constitucionals, si el Govern del Quebec, en un nou projecte per la seva independència, sotmet a referèndum de la seva població una pregunta clara (requisit no complert en els dos referèndums anteriors), a la qual respongués favorablement una clara majoria de quebequesos, existiria una obligació constitucional de negociar les reformes legals que permetessin obrir aquest camí. Hi ha mitjans que un Estat democràtic no ha d'emprar per retenir contra la seva voluntat a una determinada població concentrada en una part del seu territori.
-En Tot cas, aquest resultat s'hauria d'aconseguir a través d'un procés de negociació basat en la bona fe i el respecte a la democràcia i l'Estat de dret. I tal negociació, hauria de comprendre qüestions summament difícils i complexes. Entre d'altres, una possible nova definició de les fronteres. En el cas que poblacions concentrades territorialment al Quebec sol·licitessin clarament seguir formant part del Canadà, s'hauria de preveure la divisibilitat del territori quebequès amb el mateix esperit d'obertura amb què s'acceptava la divisibilitat del territori canadenc. Aquí no pot un deixar de pensar, per exemple, a la província d'Àlaba, o de certes zones de Biscaia o fins i tot de Guipúscoa.
Recollint aquestes conclusions, el Parlament de Canadà va aprovar el 29 de juny de 2000 la anomenada "Llei sobre laClaredat", que converteix al Canadà en el primer gran Estat democràtic que admet expressament per llei la possibilitat de la seva pròpia divisibilitat. La Llei precisa les circumstàncies en què el govern de Canadà podria entaular una negociació sobre la secessió d'una de les províncies. I prohibeix entaular llevat que la Cambra dels Comuns s'hagi comprovat que la pregunta del referèndum aborda clarament la qüestió de la secessió.
No valdrien per tant ambigüitats com la fórmula de sobirania-associació, freqüentment encobridora d'un buscat estatut de privilegi, ia les que tan aficionats són nacionalistes com els escocesos i els nostres. Davant d'aquesta pretensió de determinar unilateralment ia la seva conveniència el seu estatus, se'ls diu: "Si vol vostè associar-se, primer independícese vostè, i després ja veurem si ens associem o no i com".
La Llei sobre la Claredat també precisa quins elements han de figurar necessàriament en l'agenda de negociació: repartició d'actiu i passiu, modificacions de la frontera del territori que se separa i la protecció dels interessos de les minories, entre d'altres.
Quins efectes ha tingut aquesta actuació legislativa en el vell problema territorial Canadenca? Ens ho va explicar el polític francòfon canadenc Stéphane Dion: "En el cas de Canadà aquest exercici de clarificació ha tingut un efecte beneficiós per a la unitat nacional. Precisament, si hi ha una conclusió que pot extreure, de manera rotunda, enquesta rere enquesta, és que en resposta a una pregunta clara, els quebequesos trien un Canadà unit. La gran majoria dels quebequesos volen seguir sent canadencs i no volen trencar els vincles de lleialtat que els uneixen als seus conciutadans de les altres regions de Canadà.No volen que se'ls obligui a escollir entre la seva identitat quebequesa i la seva identitat canadenca. Rebutgen les definicions exclusives dels termes "poble" o "nació", i desitgen pertànyer al mateix temps al poble quebequès i al poble canadenc, en aquest món global en què el cúmul d'identitats constituirà més que mai un avantatge per obrir-se als altres ".
De fet, ni s'ha intentat el tercer referèndum, ni la negociació de contrapartides per quedar està ja en les agendes polítiques.¿No podríem aprendre nosaltres algunes lliçons?
